El patrimoni de Vilassar de Dalt: un mosaic gran i variat
Poques vegades podeu trobar una mostra tan diversa de testimonis de la història en un espai tan reduït. Vilassar de Dalt és un veritable mosaic històric amb elements que destaquen per molts aspectes.
El dolmen de la Roca d'en Toni, els forns romans de la Fornaca, el castell de Vilassar, la casa i torre de can Maians, el celler de can Bruguera i el singularíssim teatre de la Massa són les peces destacades d'aquest mosaic; però al seu entorn hi ha l'estació megalítica de can Boquet, antigues masies amb portals adovellats i finestres gòtiques, carrers amb rengles de cases de cós, velles fàbriques tèxtils, «cases de senyors» dels burgesos locals o d'estiuejants, antics centres mutualistes i culturals…
Vilassar de Dalt té uns orígens senzills, humils. Durant els primers cinc segles del segon mil•lenni podem parlar d'un Vilassar pagès que evoluciona molt lentament, que s'encalla amb els desastres naturals, les pestes i les guerres, però que s'apunta a les primeres revifalles del país i es transforma progressivament. Els segles XVI, XVII i XVIII ens mostren un Vilassar menestral dinàmic i emprenedor, que esclatarà el segle XIX en un Vilassar industrial que es convertirà en un important centre productor de la indústria tèxtil cotonera fins a la segona meitat del segle XX, quan les onades migratòries del sud d'Espanya primer, i la proximitat a Barcelona després, configuren el Vilassar actual, amb grans zones residencials entorn del nucli històric.
La superposició de les diferents etapes històriques comporta gairebé sempre la destrucció de molts elements d'etapes precedents i Vilassar de Dalt no n'ha estat una excepció; però totes aquestes etapes han deixat la seva empremta en el nucli urbà de Vilassar de Dalt amb edificis o elements arquitectònics propis de cada època o amb la mateixa configuració de la trama urbana, sense que constitueixin cap conjunt homogeni però que fan del nostre poble un autèntic mosaic.
Abans de Vilassar
En el terme municipal de Vilassar de Dalt hi trobem diversos testimonis de les cultures i civilitzacions que poblaren aquesta contrada abans que en diguéssim Vilassar.
Dalt la carena de la serralada litoral s'hi han localitzat interessants vestigis prehistòrics (les coves de la Granota, d'en Pau, d'en Joan… el roc d'en Serdinyà…) i sense apartar-nos de la carretera podem veure el dolmen de la Roca d'en Toni i el menhir de cal Camat.
De l'època romana es conserven els singulars forns de la Fornaca. De l'alta edat mitjana trobem la necròpoli de les planes de can Boquet, a tocar del dolmen, i l'àbsis preromànic de la capella de Sant Salvador, a can Boquet.
El Vilassar de Dalt pagès
A partir de la primera constància documental d'un lloc anomenat Villazari (any 978), podem situar el que fou l'embrió de l'actual Vilassar de Dalt. Inicialment deurien ser només unes quantes casesCastell de Vilassar de Dalt agrupades prop de l'església parroquial i d'una torre que amb el pas dels segles es transformaria en el castell de Vilassar.
L'activitat predominant i gairebé exclusiva era l'agrària; per això parlem d'un Vilassar de Dalt pagès, que arribaria fins a la primera meitat del segle XVI.
El poble estava format bàsicament per un petit nucli de cases entorn de l'església parroquial –buscant la immunitat de la sagrera contra les violències feudals– i unes quantes masies aïllades, més esparses com més allunyades d'aquest nucli.
Els segles XIV i XV veieren créixer el castell gairebé al mateix ritme que creixien les aspiracions dels vilassarencs d'alliberar-se del domini senyorial.
El 1480 Vilassar fou incorporat a la Corona i es consolidà l'organització comunal, el municipi o universitat. La nova situació i els canvis socials de les dècades següents es materialitzaren en l'enderroc de la primitiva església parroquial, segurament romànica, per bastir-ne una altra d'estil gòtic tardà (1511-1519). En el dintell del portal de l'església s'hi esculpí l'escut amb les quatre barres del comte-rei de Catalunya, símbol de la pertinença a la jurisdicció reial.
El Vilassar de Dalt menestral
A la segona meitat del segle XVI Vilassar començà a modificar la seva fesomia rural. En el nucli encara es construïren algunes masies noves (cal Doctor, can Pujolar, can Coll, can Bruguera…) però l'empenta constructora fou amb cases arrenglares i d'un sol cós, destinades a la pujant menestralia dedicada a diversos oficis (fusters, mestres de cases, vidriers, sastres, boters, teixidors de lli…) o als jornalers a qui donaven feina.
El carrer Nou i el carrer d'en Pujol o de la Canuda (ara Anselm Clavé) són els primers carrers ben estructurats, i també s'aniran formant els carrers de la Teula, de Sant Miquel, de la Riera, de Mar, del Carme, de Sant Antoni…
Al segle XVII encara es construiran algunes cases grans amb tipologia de masia però ja no seran per a finalitats agrícoles i el segle XVIII les cases grans aniran adoptant la tipologia de casal (cal Tendre, can Quicus, can Puig…).
Els segles de l'anomenada edat moderna configuren el Vilassar de Dalt menestral, on es concentren les activitats d'aquests professionals amb institucions com la Parròquia i la rectoria, el Comú o Universitat, el mercat setmanal… i serveis com els notaris o escrivans, els cirurgians, els apotecaris, l'escola de minyons, la carnisseria, la fleca, la taverna, l'hospital per als pobres…
Vilassar de Dalt és també el centre administratiu d'un municipi i d'una parròquia amb altres veïnats: el Veïnat de Cabrils i el Veïnat del Sant Crist (sota Montcabrer) –que continuen essent d'agrupació dispersa i bàsicament agrícoles– i el nou Veïnat de Mar (Vilassar de Mar) –que viurà principalment abocat a la pesca i al trànsit marítim o del Camí Ral–. Amb tot, a les acaballes d'aquesta etapa els veïnats de Vilassar de Mar i de Cabrils reclamaran l'emancipació municipal.
El Vilassar de Dalt industrial
A partir del primer terç del segle XIX, l'evolució urbana de Vilassar de Dalt fou condicionada per la implantació de nombroses fàbriques, la qual cosa va fer créixer considerablement el nombre d'habitants. Inicialment les fàbriques es van muntar a qualsevol espai disponible o a qualsevol local del centre urbà mínimament apte, però ben aviat es van bastir els primers edificis industrials i es van construir nous carrers de cases de cós per als obrers tèxtils. Ja no s'aprofitava qualsevol espai sinó que s'ocupaven terrenys per construir-hi nous habitatges i noves fàbriques. activitat que no cessarà ni amb l'esfondrada general del tèxtil dels anys 1970.
El Vilassar de Dalt industrial s'ha desenvolupat durant cent cinquanta anys i, a més d'alguns edificis fabrils, en tenim un bon nombre de manifestacions: els locals de les entitats mutualistes i socials com el Centre Vilassarenc-la Massa, l'Estrella, els Rajolers, el Casal, el Centre l'Aliança-el Casinet, el Casal o la Cooperativa la Fraternal; la Casa de la Vila; el col·legi de les monges per a infants i noies; l'escola pública unificada a l'edifici del camí de can Pons; i les nombroses cases «de senyors» fetes per hisendats i industrials locals o per indians i homes de negocis forasters.
Durant la Guerra Civil espanyola es traslladà l'antic hospital de Sant Pere a un asil de mariners llavors sense inaugurar edificat a l'antic mas Pons i Arenas. Acabada la guerra, s'emprengué l'enderroc de l'antiga església gòtica i la construcció de l'actual. A mitjans del segle XX s'enderrocà l'hospital vell i el seu solar es transformà en els jardins Anton Feliu.
L'estructura de fàbriques i habitatges del Vilassar de Dalt industrial es va mantenir sense grans canvis fins l'eclosió demogràfica de les darreres tres dècades, tot i la proliferació d'urbanitzacions per a primeres i segones residències entorn del nucli urbà. En l'actualitat, les fàbriques velles són transformades o enderrocades per bastir-hi nous habitatges o equipaments.
Com ha passat amb les construccions d'altres èpoques històriques de Vilassar de Dalt, alguns edificis o elements de la important indústria tèxtil vilassarenca quedaran incardinats en el conjunt de la vila, com a testimonis per a les generacions que han de venir i per fer ben viu el variat mosaic històric i patrimonial vilassarenc.
Autor: Josep Samon Forgas
